Últimament, des que s’ha posat de moda lluir bandereta d’Espanya a roba i complements, o baderota a finestres
i balcons, hi ha qui no entén perquè algunes i alguns no ens sentim còmodes o fins i tot sospitem de la tendència
escorada a la dreta dels portadors.
Per la meua
experiència, especialment a les classes entre adolescents, però també amb amics i amics d’amics, no pense que cada
bandereta represente un falangista o un membre
de la casa reial. La qüestió ha esdevingut moda i ha perdut part del
simbolisme, cosa que no està
malament.
Amb
tot soc dels que no es sent còmode. I sí, la bandera d’Espanya té els seus
llocs i en ells no em molesta ni soc
dels que gira la vista. Avui té el seu paper i no em produeix urticària.
Però
portar-la al damunt, igual que portar l’escut d’un equip a la samarreta,
implica sentir- se orgullós d’allò
que representa i aquí si tinc els meus problemes. I aquí és on em diuen nacionalista, perifèric per descomptat, separatista, etc.
Que francesos o nord-americans fan gala del seu patriotisme sense complexos, i sense ser acusats de fatxes,…i arguments
així. Bé si fos francès
o nord-americà ja em preocuparia de com de patriota soc o deixe
de ser. Cadascú ha de conèixer la seua història
(com a mínim) per a valorar el que té a casa i com li afecta. i segurament aquí radica el principal problema…la falta de
coneixement històric (coneixement de debò vull
dir…no donar per bo qualsevol
discurs que ens sone bé).
Tots els països o
nacions, millor dit, en la construcció de les seues identitats tenen motius per sentir-se orgullosos i tenen tambè
pàgines obscures. Crec que cap es lliura i lluny de pensar en si un home de Connecticut té les barres i estreles al
seu porxo, amb tots els dimonis que tenen el EUA, a mi em preocupa més si la bandera “rojigualda” em representa, no per la bandera en sí que és una tela de coloraines, sinó per les accions dels governs que l’han enarborat.
Arribats a aquest
punt és on els arguments em fan ser poc passional i no es tracta de nostàlgia per l’ensenya republicana
(nostàlgia irreal per a qui té menys de 80 anys), ni de veure aguilons a pesar de Vox. És senzillament saber d’on venim,
valorar la Transició i les seues regles del joc i ser conscients de com hem arribat al punt actual.
Un estat que, fins i tot amb governs
que s’alçaven des de l’esquerra, a les seues espatlles,
no ha actuat de forma digna per reparar o tractar de fer justícia després de la barbàrie
dictatorial. Incomptables desapareguts, morts a les cunetes sense cap consideració, càrrecs heretats d’època
franquista, criminals sense càstig, i un trist i llarg etc.
Fins i tot deixant
de banda el passat a l’hora de contemplar la qüestió, sense oblidar ni esborrar res, mirant decididament al futur
cal que un país, els seus governs (signen lleis amb la dreta o amb l’esquerra) tinguen un compromís ferm amb els
ciutadans que el formen, que els
respecten i que tinguen vocació de ser modèlics i honestos. I per a construir
eixa realitat nacional
de la qual poder sentir-se
orgullosos cal ser valents, justos
i no pretendre ser grans amagant els problemes sota l’estora, o millor dit, sota la cuneta.